Quina por tenen els pares,
autors, educadors i editors de la Literatura Infantil? Quina por tenen de la
mateixa infància? Perquè hi ha una censura tan evident en aquest gènere? Perquè
es limiten els llibres pels nens des de dècades a mons perfectes i històries
superficials?
Paul Hazard va dir, els anys 30,
que els nens i els adults són completament diferents (Children and grownups
belong to different worlds [...] seem of another species) i descriu als més menuts com a
innocents i despreocupats (Happy beings, they live in the clouds, playing
light-heartedly without a care). No està sol amb aquesta recepció, James Kincaid
descriu, més de mig segle després, la infància com a estat de puresa i
incapacitat (a kind of purity, an absence and an incapacity, an inability to
do), i inclòs
avui dia trobem aquesta idea entre els especialistes de la Literatura Infantil.
No és d’estranyar que s’ha establert que els infants necessiten unes històries
especialment escrites per ells. Nodelman ofereix en l’article una visió
revisada de la qüestió.
Hi ha un grup de persones
(editors, bibliotecaris, professors, pares) que intenten censurar la Literatura
Infantil per por de transmetre valors que consideren depravats. Però també
aquells que creuen en la llibertat d’expressió saben que la Literatura Infantil,
com qualsevol altra literatura, pot enredar els lectors en un pensament
ideològic indiscernible. En el cas dels llibres infantils (una literatura
escrita d’adults per nens) s’hi afegeix el fet que intenta imposar al lector en
una visió de la infància creada des del punt de vista adulta. Els adults
reclamen així un poder sobre els infants i els forcen a identificar-se amb
aquesta visió repressiva.
Quan Hazard parla d’una
literatura que ofereix al lector an intuitive and direct way of knowledge, a
simple beauty capable of being perceived immediately, es pot llegir entre línies que
és una literatura fàcil de captar, sense enrederaments i superficial. Si ara
partim de la premissa que la literatura influeix en el lector, que no s’escriu
per un cert públic (com ho aparenten molts escriptors), sinó que es crea aquest
públic, ens hem de preguntar en què convertim els infants? Com confirma Kincaid
en el llibre Child Loving: The Erotic Child and Victorian Culture, la infància és un estat de
buidor sobre la qual un pot construir de qualsevol manera (the emptiness
called a child can be constructed any way we like). I Jaqueline Rose dedueix que
llavors la imatge de la infància dins dels llibres està construït per tal de
persuadir els lectors (If children’s fiction builds an image of the child
inside the book, it does so in order to secure the child who is outside the
book, the one who does not come so easily within its grasp).
Nodelman concloeix que si els
lectors aprenen dels llibres que llegeixen, aprendran a estar orgullosos de la
seva immaduresa, inconsciència i irresponsabilitat, aprendran que està bé ser
autoindulgent, egocèntric i despreocupat. Ens hauríem de preguntar si aquesta
visió del nen està bé?
A partir d’aquesta reflexió
remunta la teoria sobre la Literatura Infantil. És evident que s’escriu llibres
especials per nens, perquè es diferencien prou dels adults per necessitar una
literatura pròpia. I també és evident que són els adults que escriuen aquesta
literatura. Si ara l’autor creu que els lectors, és a dir els nens, estan
limitats en la seva forma de ser, transfereix aquest pensament als
protagonistes dels seus llibres i a la vegada ensenya als nens lectors que ho
són. Per tant, si els autors, editors, educadors o pares no permeten la creació
i l’ús de llibres que surten dels límits que imposem a la infància, evitem que
els nens creixen. El que no podem evitar, ni en la Literatura Infantil, com en
qualsevol altra literatura, és el fet, que a través d’ella, es transmet un
pensament cultural i ideològic. Però si permetem que llegeixen una gran
varietat de llibres amb pensaments culturals i ideològics diferents, els deixem
la possibilitat d’escollir.
Això també significa assumir que
el nen i la infància és més complex de la que ens imaginem. El psicoanalític
Jaques Lacan confirma que hi ha l’estat inconscient i pur de la infància, però
aquest s’acaba en el mateix moment que el nen es reconeix en el mirall. Fins
llavors no diferencia entre ell mateix i el seu voltant, forma part d’un tot, i
està lliure de construccions socioculturals. En la fase mirall, com li diu
Lacan, el nen desenvolupa un ego i comença a identificar a si mateix amb la
representació dins del mirall. Semblant com els lectors amb la seva imatge de
la infància en la Literatura Infantil. Però mentre que els creadors dels llibres pretenen mantenir la innocència en el reflex, en la realitat és just el moment quan acaba.
Identificar-se significa veure un
mateix de dues formes: com l’objecte vist i com la persona que mira. Si donem
la possibilitat als lectors de ser l’objecte vist de diverses formes, els
oferim diverses possibles formes de ser, des d’on poden provar i decidir ells
mateixos com identificar-se. Com a adults hem de lluitar per demostrar els nens
el poder d’imposició que té la literatura sobre ells i ensenyar-les a ser
crítics. Llegir el món d’aquesta manera és ser d’aquesta manera: dividit,
fragmentat i conscient de com ens presentem i que sempre hi ha una altra forma
de representar-nos. Llavors la Literatura Infantil perd el seu caire espantós
per convertir-se en una font de possibilitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada