Suzy Lee
Títol original Mirror
40 pàgines, 31 x 18 cm, cartoné, Barbara Fiore
Any de publicació 2008, de l'original 2003
És un àlbum
il·lustrat sense paraules, que diu moltíssim. Ens explica l’estona que passa
una nena davant del mirall i, malgrat que no hi ha res escrit (demostrant així
el poder narratiu de la imatge), ens assabenta dels sentiments, pensaments,
fantasies i desitjos de la protagonista. A més a més hi afegeix aquest punt
surrealista, quasi filosòfic, que ens convida a reflexionar. Sobre què?
L’estampat
repetit de la guarda, que em recorda a una imatge treta del
test de Rorschach, suggereix deliberar sobre la psique. Qui som realment? Qui volem ser i qui fem veure que som? Què sabem conscientment de nosaltres? I que no sabem o volem saber? A més a més ens recorda que la lectura és individual i que cadascú treu les seves pròpies conclusions.
test de Rorschach, suggereix deliberar sobre la psique. Qui som realment? Qui volem ser i qui fem veure que som? Què sabem conscientment de nosaltres? I que no sabem o volem saber? A més a més ens recorda que la lectura és individual i que cadascú treu les seves pròpies conclusions.
La imatge de la
portadella insinua la confusió de la identitat: qui és qui? Veiem dues nenes que
estan esquena amb esquena. La mateixa imatge que la portada. Cadascuna mira a
un mirall, o això dedueixo, ja que veiem la reproducció infinita de la imatge,
quan dos miralls estan enfrontats. Per tant en el primer reflex veiem la cara
d’una nena, en el segon la cara de l’altra, en el tercer, un altre cop, la cara
de la primera, i així successivament. Però aquí la sorpresa, les cares són
iguals, com si fossin ells el reflex, encara que això no seria possible. 
La contraportada
confirma aquesta impossibilitat pictòrica. Veiem la nena davant del mirall, és
a dir d’esquenes, però el reflex, el que hauria de demostrar la seva cara,
demostra la nena en la mateixa posició. El reflex és el fals jo, com el
coneixem de l’obra de René Magritte, autor del quadre original (La
reproducció prohibida, 1937) que inspira la
contraportada. El pintor qüestiona en tota la seva obra la realitat i la
ficció, així com la identitat.
Per últim mirem
la narració pròpia del conte, que s’endinsa encara més en el tema. Qui és
aquest fals jo? Jo o el meu reflex? Qui demostra la realitat? Què és la
realitat? En el principi veiem únicament una nena en la pàgina dreta. Està
asseguda a terra, la cara amagada entre els braços i recolzada sobre el genoll.
Sembla trista o avorrida. A la següent doble pàgina s’incorpora amb un ensurt.
Però ara no està sola, a la pàgina esquerra hi ha una altra nena, exactament
igual, mateixa posició, mateix vestit, mateixa cara d'ensurt. Les següents
pàgines em confirmen la meva sospita, l’altra nena és el seu reflex.
Evidentment, ja que l'obra no es diu gratuïtament Espejo. La nena romp el glaç, cada vegada surt més de si
mateixa, fa ganyotes, posa, fins que s'acaba fondant en una dansa extàtica amb
el seu reflex i desapareix. Això si, només per una pàgina, però a la tornada ja
res és igual.
El reflex ja no
fa el mateix que la nena. O és al revés? La nena ja no fa el mateix que el
reflex? Això no agrada i les dues s’enfaden. Tant que la nena empenyi el
mirall. Però quan es dóna compte del què ha fet, ja és massa tard: el mirall
cau i es trenca. La nena ha perdut la companya de joc i es torna a quedar sola,
trista i avorrida; asseguda a terra amb el cap entre els braços i recolzada
sobre les cames. Però, ..., aquest cop està a la pàgina esquerra. En algun
moment de la dansa extàtica canvien de lloc, la realitat i el reflex, la
ficció. No sabem ben bé quan. Jo crec que és el moment quan desapareixen. Però
una cosa és clara: què res no és evident. Suzy Lee aconsegueix així, com ja ho
feia René Magritte, crear una confusió al lector i espectador, qui ja no sap
diferenciar entre realitat i ficció. Així trenca amb la realitat i ens fan
reflexionar sobre que és real i qui és real i autèntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada